Ossets de llaminadura

Feia setmanes que no deixava de ploure al nord, per la televisió deien que la zona del nord-est de l’illa era la més afectada i que estaven realitzant centenars de rescats d’urgència.

Recordo com en Patrick i jo ens miràvem, incrèduls, mentre l’Erika buidava una bossa de ossets de llaminadura al terra i comprovàvem que el cel era ben blau i ens asseguràvem que aquí no arribarien les pluges.

Al carrer no hi havia altre conversa, les dones amuntegaven les seves pertinències en caixes de plàstic que després els seus marits i fills durien a les golfes.

— Aviat ens tocarà a nosaltres. —Havia comentat la veïna, un dia al trobar-la al terrat empaquetant la roba dels nens —.

Al tornar a casa, després de recollir a l’Erika de l’escola vaig creure convenient exposar-li a en Patrick la preocupació dels altres pares.

— Diuen que la precipitació girarà cua la propera setmana i que hem d’estar preparats per el pitjor, i nosaltres no ho estem, Patrick.

Ell s’aixecava a mirar el cel, que ens enlluernava amb un sol àlgid de migdia.

— La gent té masses ganes de patir una catàstrofe. ¿No creus?

Tothom tremolava al veure caure els primers ruixats, tothom menys en Patrick que aliè a la por que jo pogués o no sentir, va sortir de casa dient-me que estàvem fent un gra massa. Jo i mitja comunitat.

Va agafar el tot terreny del pàrquing i es va disposar a anar a visitar uns clients que vivien a les afores. «Estan interessats en les plaques, reina, no puc perdre una oportunitat com aquesta» va dir quan entre plors i crits li suplicava que es quedés amb nosaltres. «No necessitaran les plaques solars quan l’aigua els engoleixi». Llavors l’Erika va començar a plorar i ens va dir que no volia que discutíssim.

—Està bé petita. – Li va dir a la nena -. Seré a casa per sopar. D’acord? T’estimo.

Li va fer un petó al front. I quan va tornar a la porta, em va mirar amb el semblant molt fred i em va dir que si no fos per aquelles plaques, jo no podria viure en una casa com aquella. Vaig veure com marxava carrer a munt amb els núvols negres tancant-li l’horitzó.

—¿On va en Patrick? – Va cridar el Sr. Leeton des del terrat de casa seva.

No vaig tenir esma ni per contestar. Un cop a dins, vaig prendre el comandament de la situació i amb l’ajuda de l’Erika, creient-se que era un joc, vàrem agrupar la seva roba, després la meva i per últim la d’en Patrick. Després de preparar una bona bossa d’aliments en conserva, aigua i alguns medicaments, vàrem resguardar-nos en el racó de la teulada que cobria el pàrquing. Començaven a ofegar-se els carrers. Al cap d’una estona ja quasi no es veia la carretera per on tenia que tornar en Patrick. El Sr. i la Sra. Leeton ens observaven des de el seu terrat, molt més alçat que el nostre, i anaven fent ganyotes d’inquietud.

No era d’estranyar que comencéssim a veure branques i altres objectes nedant carrer avall. El riu havia crescut per més del dos-cents per cent de la seva cabuda; deien a la ràdio, i ja no es podia controlar la crescuda. Els equips d’emergència ja no donaven abast i aquí l’aigua cobria totes les entrades.

— ¿Ja han avisat als bombers? –Vaig preguntar al Sr. Leeson-.

El ritme trepidant de la puja impedia que em sentís. Estàvem perdudes. L’Erika s’abraçava tant fort a mi que en prou feines podia respirar. Per fi, els Srs. Leeson van adonar-se de les meves braçades però jo tampoc els sentia. Em feien senyes amb les mans com convidant-me a pujar al seu terrat; el nostre aviat seria també engolit per la riada. Patrick, tindries que ser a casa.

Quan ja no hi quedava més remei, vaig aventurar-me a la cantonada de la teulada i fent us d’unes forces que mai hagués dit que tenia, vaig alçar a l’Erika que em mirava suplicant que no l’abandonés.

— No hi ha altre sortida. Petita meva.

Després la vaig empènyer ben fort amunt, fins que, amb molta seguretat, el Sr. Leeson la va agafar i va col·locar-la entre els braços de la seva senyora.

—¡Ara vostè! –Vaig entendre -.

Però jo sabia que no aconseguiria alçar-me tant amunt. L’aigua se’m enduria a mi.

Vaig despertar en un llit estrany però confortable. Com el meu n’hi havien centenars. Els plors i les angoixes de les altres mares em van fer recordar com havia abandonat l’Erika. I com en Patrick ho havia fet amb nosaltres.

Una noia alta i prima corria entre els llits fent cures d’urgència i al tenir-la a prop li vaig preguntar si sabia que havia passat amb la ciutat. La seva mirada em va infondre terror.

— S’ha enfonsat tota l’illa. Tan sols hi quedem nosaltres. Som a la Xina ara, com a refugiats.

No podia ser cert. Vaig intentar incorporar-me. Però el braç de la noia m’ho va impedir.

— No es molesti. Aquí té una llista de supervivents.

I després d’això, em va dir que valia mes oblidar-ho. Tots hi havíem perdut algú al desastre. Em diuen que tinc que tirar endavant Patrick. Sense vosaltres. No soc capaç.

— Es millor que dormi una mica. – Em va aconsellar la noia -.

Em va administrar un calmant. I jo desitjava que em portés amb ells; vaig agafar-me al seu braç i li vaig demanar que m’adormis per sempre.

— ¿Ho pots fer oi? ¿Pots dur-me amb la meva família veritat?

— Senyora meva, ara tots som una família.

Vaig aclucar els ulls quasi sense adonar-me’n i els vaig somiar, vaig córrer de nou rere l’Erika mentre en Patrick ajustava la mànega per regar el jardí. Però no hi havia aigua al meu somni, hi havia ossets de llaminadura.