Niagara Falls

L’andrew era un nano encantador.
Vam començar a sortir junts quan jo complia vint-i-dos anys, ell tenia un o dos menys que jo, però era un cavaller. Un tipus de jove que no es veia pel meu barri: atent, ben vestit, educat. Era ros i tenia els ulls blaus. Em tractava amb molta delicadesa i m’encantava anar agafada de la mà amb ell. La gent ens mirava: ell era com un Backstreet boy i jo una catalana d’ulls foscos i cabells tenyits de negre.
Recordo que parlava tant bé el català que semblava fill de l’Empordà, però quan tenia que utilitzar el castellà s’enredava com una persiana, feia servir barbarismes i feia una mica de vergonya aliena. Tot i així, a mi m’encantava.
Solia passar a Barcelona tres o quatre mesos l’any, doncs la seva mare, que també era catalana, hi tenia feina. La resta de l’any la passaven al Canadà. Tenien un pis meravellós i molt molt gran a l’Avinguda Maria Cristina, i per anar-hi tenia que creuar Barcelona amb metro. Trigava mes d’una hora, que utilitzava per practicar l’anglès. Aquell any vaig estudiar molt d’anglès. Volia impressionar, suposo.
Tenien servei. Una dona em va obrir la porta i em va dir que el senyoret Andrew em rebria de seguida. Jo estava petrificada allà, al vestíbul, al·lucinant amb la il·luminació, que era tota ella de un disseny innovador que jo mai havia vist. Les parets estaven revestides de rajoles blau marí, que depèn de la claror del dia es veien verdes. Des de allà podia veure, a la estància contigua, un sofà enorme de pell marró fosc. Per allí va aparèixer l’Andrew. Anava vestit de casa, amb sabatilles i tot. ¡Em tremolaven les pestanyes! Com podia ser tan guapo? I això que aquell dia no es trobava molt bé; que per això hem va fer anar a casa seva.
Quan, per fi, vaig acompanyar-lo a través del menjador, vaig descobrir que tenien un espai tan gran que la taula principal acollia vuit comensals, i feia l’efecte d’estar ben amples. Tenien una terrassa tan gran com el mateix menjador des de on es veia una increïble Barcelona. Com casa meva, que si surts al balcó saludes al veí del davant, que fa deures al escriptori, quasi puc saber l’enunciat del problema.
Ens dirigíem a la seva habitació, que era tan lluny de la porta d’entrada que vaig pensar que no sabria sortir-ne sola d’allí. Un altre passadís adornat amb molts quadres, molt d’art, molt de color i molt d’ordre. Seguim caminant agafats de la mà «No em deixis anar, sis plau». Vaig sentir una altre veu que parlava forta i autoritària. Havia de ser la mare. Efectivament. Parlava per telèfon, de peu, caminant d’un costat a l’altre d’una habitació que feia de despatx. Una taula de fusta enorme en el mig de l’estança i ella, vestida de vestit pantaló, elegant, esvelta, tacons d’infart i cabellera rossa.
—Un moment sis plau —li deia al telèfon— així que tu ets la Laura. Molt de gust. No sé que li has donat al meu fill però em temo que em posaràs molt difícil tornar a casa.
—Potser pot venir amb nosaltres, ¿oi mare? —va contestar l’Andrew.
—Ja en parlarem. Us veig a l’hora de sopar. Et quedaràs a sopar, Laura?
Crec que vaig tartamudejar al dir que sí.
Aquell dia vam fer l’amor.

Tres mesos després m’acomiadava de la meva mare i de la meva millor amiga a l’aeroport. Les tres ploràvem i ens fèiem petons i abraçades. Marxava lluny sense bitllet de tornada — ja el trauríem des de allà per tornar tots plegats—. L’Andrew i la seva família em convidaven a passar els Nadals amb ells, a les cataractes del Niagara.
La suite que llogaven al hotel Niagara Falls era tan gegant com el pis que jo havia vist a Barcelona. Tenia quatre estances: la primera, la més amplia i que feia de saló menjador tenia unes vistes impressionats de la cataracta. La primera nit, des de aquella espectacular finestra vaig veure la imatge més perfecte que veuria mai. Després vaig conèixer el pare de l’Andrew.
L’home deuria tenir uns cinquanta anys però es cuidava bé, es notava que entrenava. Era nadador professional. Feia goig vestit de festa. Amb una americana negre amb solapes brillants, igual que la corbata. Duia el cabell ben rasurat i se li notava l’edat i el cansament a les arrugues que li envoltaven els ulls. Tot i així semblava molt content i era afectuós amb la seva família.
— Tu deus ser la Laura — em va dir en un català perfecte, igual que el del Andrew— me’n han parlat molt de tu.
—Molt de gust, Sr. Levine —jo no sabia ni que existia un Sr.Levine—.
El cas es que el Sr. Levine era atractiu a més no poder. Estava molt lluny de la impressió que donava el seu fill. Amb ell, les cames em feien figa i em tremolava la veu. Però de sobte, em vaig sentir còmode xerrant amb el pare del Andrew. Va demanar que ens portessin un xocolata calent i en menys del que dura la típica conversa del: on vas conèixer el meu fill, d’on ets i què vols fer amb la teva vida; una noia prou grassa deixava una safata a l’entrada. Les tasses treien fum. L’home va recollir-les i després d’indicar-me que agafés dues de les parques que havíem deixat al penja-robes de l’entrada, vam sortir al balcó del saló principal. ¡Quina sensació de gelor i pur foc a l’hora!
—La mare del Andrew i jo fa temps que no som parella. De fet, tota aquesta pantomima es perquè els Nadals son molt importants per ell. Que t’hagués convidat a tu era una sorpresa que m’animava a venir.
Quina sensació de veure aquell home que semblava sortís d’una pel·lícula d’acció, al meu costat, sincerant-se amb mi. Jugant amb el cordó que sortia del coll de la meva jaqueta blava, amb dos dits. I abans d’adonar-me, aquests mateixos dos dits estaven entre els meus llavis. Estaven molt freds i la meva boca molt calenta. Estava tan sorpresa que no vaig afinar a dir ni mu. Em vaig deixar tocar.
Maleeixo aquell instant en el que una explosió de passió, risc i bogeria va fer que hagués besat al Sr. Levine als llavis i maleeixo també l’univers per fer que fos corresposta.
— I ara què?
Li vaig preguntar al Sr. Levine. Em preocupava moltíssim que el que acabava de passar alterés aquells Nadals tan especials que l’Andrew esperava amb la seva família —no tant unida—.
— Doncs ara com cada any, gastem molts diners perquè el nen tingui les vacances somiades. Fingim tantíssim que ja no sabem quina es la veritat de les nostres vides —va dir, amb una tristesa estranya als ulls.
Després d’aquella trobada fortuïta produïda per l’insomni de la novetat i l’emoció, al tornar a la habitació i al sentir la respiració tranquil·la i pausada de l’Andrew vaig pensar que, definitivament, l’Andrew era un nen. L’Andrew no podria fer-me feliç.
El mirava mentre dormia i li donava voltes i més voltes al acte incestuós que acabava de cometre. Em sentia bruta i traïdora. Havia permès que aquell home trastocat em toqués, m’excités i fes amb mi el que li va donar la gana mentre jo pensava en com explicaria tot allò a l’endemà. I es que a l’endemà res seria com avui.
Recordo que em va costar molt d’adormir-me i també em va costar despertar. En un primer moment no me’n vaig adonar, però no vaig trigar en comprovar que no estava a la suite. No estava on tenia que estar. Por. Molta por.
El llit gegant on vaig començar el son no s’assemblava gens ni mica al matalàs brut i suat en el que em vaig llevar. Estava a ras de terra i feia molta pudor a pixum i fem. Unes cortines de color camel tapaven la única finestra que tenia l’estança i amb molta dificultat —em semblava que anava drogada— vaig aconseguir obrir-les. La meva sorpresa es va representar en forma de crit mut. Ni rastre de les Cataractes del Niagara. Ni rastre del Sr. Levine, ni de la mare del Andrew. Ni del Andrew. No hi havia finestra. Les cortines tapaven una humitat molt lletja a la paret.
De sobte, tot té sentit menys la meva vida.